SIMFONIA EN MI MENOR. En l’àmbit musical, el mi menor s’associa sovint a una tonalitat fosca, melancòlica i introspectiva. Aquesta foscor no remet només al lament, sinó també a una forma de resistència: una energia continguda que no esclata, però persisteix.
Des d’aquesta tonalitat afectiva, Simfonia en mi menor acull una arquitectura emocional feta de pressentiment i suspens, com si la pintura no expliqués una catàstrofe, sinó que la fes sonar per sota, en una freqüència baixa, gairebé subterrània.
L’obra forma part del projecte Obrir el tríptic, signar la pau, una revisió que Catalina Julve fa de la reconeguda obra d’art El jardí de les delícies de Hieronymus Bosch.
No es tracta tant de reproduir-ne l’imaginari, sinó d’escoltar-ne les ressonàncies i portar-les cap a un altre temps. Julve pren com a punt de partida aquells elements arquitectònics, una mena de fonts o estructures orgàniques, que apareixen a la part superior del tríptic i des d’on semblen emergir algunes de les figures del panell central. En el seu desplaçament, aquestes formes deixen de ser només motius simbòlics per convertir-se en presències ambigües: construccions, organismes, mines o refugis provisionals.
Com en El Bosch, l’aparença de bellesa i d’ordre conté una inquietud latent. Allò que podria ser font, brollador o espai de nutrició es presenta també com una estructura fràgil, suspesa en un paisatge desbordant i impossible. L’aigua, la vegetació hidratada, no hi és només origen de vida, sinó també anunci de catàstrofe: inundació, dissolució dels límits, retorn d’un món a un estat incert. En aquest sentit, l’obra recull el caràcter premonitori del tríptic bosquià, on el paradís i l’infern no són llocs separats, sinó moments possibles d’una mateixa visió. La distopia no apareix com un futur llunyà, sinó com una possibilitat inscrita dins la mateixa promesa d’harmonia.
Els elements constructius, amb ressons de formes vernaculars mallorquines com la teula, introdueixen una memòria concreta dins d’aquest escenari oníric. El que és domèstic queda transformat en signe ancestral, en fragment d’un refugi possible, però també en resta d’un món vulnerable. L’obra obre així una tensió entre nutrició i ruïna, entre origen i final, entre la promesa d’un lloc habitable i la intuïció que tot paisatge pot contenir, ja des del principi, la seva pròpia inundació.