CENT BANDERES, UN SOL FIL
instal·lació
Una intervenció artística i participativa que pren com a punt de partida una paradoxa: els patrons de les tradicionals teles de llengües mallorquines, considerats des de fa segles un dels símbols més característics de Mallorca, són en realitat hereus directes de la tècnica mil·lenària ikat, originària d’Àsia i estesa arreu del món molt abans d’arribar a l’illa a través de la Ruta de la Seda.
Aquesta realitat posa de manifest una idea fonamental: allò que anomenem tradició és, gairebé sempre, el resultat de l’intercanvi, la influència i la barreja entre pobles i cultures. El projecte convida a reflexionar sobre els conceptes d’origen, identitat i pertinença, i sobre què succeeix quan aquestes idees es transformen en fronteres.
La proposta consisteix en la creació d’una instal·lació col·lectiva formada per un centenar de banderes inspirades en els patrons de l’ikat i de les teles de llengües mallorquines. Cada bandera és concebuda com una expressió personal, però alhora forma part d’una obra comuna que simbolitza la diversitat i els vincles compartits entre les persones.
Mitjançant la participació ciutadana, el projecte converteix un element profundament arrelat a la cultura mallorquina en un espai de trobada i de diàleg, reivindicant una visió oberta de la identitat cultural i posant en valor la riquesa que neix de la convivència i de l’intercanvi.
El projecte s’articula al voltant de quatre eixos principals.
La paradoxa entre allò local i allò global. Els motius ikat van arribar a Mallorca gràcies al comerç i als moviments migratoris, van ser reinterpretats i, amb el temps, es van convertir en un símbol de la identitat mallorquina. Aquest mateix procés és present en la gastronomia, la música, la llengua o qualsevol altra manifestació cultural. La cultura no té passaport: circula, es transforma i evoluciona constantment.
Mallorca com a illa i com a port. Tot i ser un territori amb una forta identitat pròpia, Mallorca ha estat històricament un espai d’arribada, d’intercanvi i de connexió entre pobles. La seva arquitectura, els seus teixits i la seva cultura són el resultat de segles de relacions amb altres territoris mediterranis i del món.
El racisme i la xenofòbia com a símptoma. Sense adoptar un discurs moralitzador, el projecte planteja una reflexió sobre els discursos identitaris excloents que han guanyat força a Europa durant els darrers anys. Explicar l’origen real de les tradicions significa també recordar que compartim una mateixa història marcada pels desplaçaments, les migracions i els intercanvis culturals.
La creació col·lectiva com a metàfora. Cada bandera és una obra individual, però només adquireix el seu sentit complet quan forma part del conjunt. Igual que un teixit es construeix a partir de molts fils, la societat es construeix gràcies a la suma de persones diferents. La diversitat no debilita la identitat; la fa més rica, més resilient i més viva.
El Rey de la Ruina és el pseudònim d’Antonio Arribas Hernández, artista nascut a Barcelona i establert a Madrid des de fa més de vint anys. A través del grafit i la pintura en l’espai públic, ha desenvolupat un llenguatge visual propi que combina geometries, patrons modulars, colors vibrants i una forta càrrega simbòlica. La seva obra oscil·la entre la crítica social, la ironia i la poesia visual, amb la voluntat de generar reflexió a partir d’imatges d’un gran impacte gràfic.
Llicenciat en Belles Arts, ha desenvolupat la major part de la seva trajectòria en l’àmbit de l’art urbà, participant en festivals, exposicions i projectes internacionals a Europa, Àfrica, Àsia i Amèrica. Les seves intervencions poden trobar-se en nombroses ciutats, especialment a Madrid, on s’ha consolidat com una de les veus més personals de l’escena artística contemporània.
La seva proposta plàstica es defineix sota l’etiqueta Pop-Punk, una combinació de composicions de gran intensitat cromàtica i missatges que interpel·len l’espectador. Entén l’art urbà com una manera de construir la ciutat des de baix, a través de petites aportacions capaces de transformar l’espai públic en un lloc més viu, participatiu i compartit.