FLOWERS FOR A CEMETERY HEAD
pintura
L’exposició Flowers for a Cemetery Head que proposo per a l’edició d’ArtNit Campos 2026 forma part del projecte Cemetery Head, exposat originalment a la Galeria Freight+Volume de Nova York a finals del 2024. Si bé aquella proposta inicial posava el focus en l’impacte de la pèrdua d’un ésser estimat, la seva relectura aprofundeix en la transcendència, transformant el dolor en un diàleg obert entre la vida terrenal i el cosmos.
El projecte va néixer d’una absència central que va marcar el meu 2024: la mort de la meva cussa, na Cristina. Després de quinze anys formant part de la família i compartint els darrers cinc estretament amb mi, la seva partida m’empenyé a cercar en la pintura un refugi on processar el buit a través de la memòria i la contemplació.
Na Cristina va aparèixer un dia qualsevol a la barrera de casa; des del primer moment, ja semblava velleta. Sempre vaig imaginar que havia caigut d’alguna estrella, que potser havia habitat algun racó llunyà a l’univers, un lloc antic on la vida era més lenta i llarga. En algun moment es degué obrir un forat còsmic que la va deixar caure just davant de casa, d’on mai més no va tornar a sortir. Ella mateixa ho va decidir així: no volia anar enlloc; es conformava amb estar al porxo prenent el sol. El que més li agradava era dormir al seu coixí a la claror de la lluna, mentre escoltava la banda sonora de Blade Runner. Sempre vaig creure que somniava amb l’espai infinit del qual venia i on ara, de segur, torna a ser.
En la meva ment, sempre va ser tan velleta que pensava que era immortal, indestructible… No em vaig adonar que estava a punt de morir fins que ja va ser inevitable notar-ho. Dies abans de la seva partida, mentre ella em mirava fixament des del seu coixí, vaig cavar amb les meves mans el clot on ara descansa el seu cos. Aquest acte físic de tornar-la a la terra, que en el seu moment va projectar una ombra de vulnerabilitat sobre la meva realitat quotidiana, ha acabat per florir. En el silenci de la terra, sota el roser del jardí, descansa un ésser estimat; i ara, cada vegada que una rosa floreix, comprenc que na Cristina no se n’ha anat del tot, sinó que simplement ha transitat cap a un altre espai-temps en el cosmos infinit.
Aquesta mitologia íntima es tradueix formalment en els llenços a través d’una fricció matèrica entre l’oli i l’esprai, combinant la frescor del grafiti i la carnositat de la pintura a l’oli amb una ingenuïtat deliberada en el registre pictòric. Per primera vegada, irromp una paleta de fons negres gairebé absoluts; una foscor densa que remet a aquest buit còsmic, però de la qual emergeixen figures que vibren de manera estrident, perfilades per halos elèctrics de llum blava que actuen com a aparicions astrals.
Sota aquesta atmosfera, les pintures operen com a memorials pintorescos travessats per una ambigüitat lírica i una comèdia macabra. A Burial, Sexy, Sad, una figura somrient amb camisa de dormir transparent que deixa veure la seva roba interior, sosté una rosa i la seva estimada companya suspesa sobre la fossa, mentre una lluna-calavera observa l’escena. Aquesta connexió afectiva esdevé directa i explícita a Missing Cristina, on un cor uneix el cos de la dona amb la silueta espectral de l’animal, transfigurat per la vaguetat del record en un contorn mínim flotant.
Finalment, a Raining Head, el primer pla d’un rostre marcat pel plor i complementat per la ironia urbana d’una tirita (que tanca ferides) i un cigarro (que calma l’ansietat), encapsula la pesadesa psicològica i la intensitat del dol real. Amb tot això, la pintura demostra la capacitat del mitjà per compartir la vida interior de l’artista, traduint, en aquest cas, la tragèdia de la pèrdua inevitable en
una celebració de la memòria.