PELLUCAR

instal·lació

Des de principis del segle XVII, la presència de l’Ordre dels Mínims va convertir el convent de Sant Francesc de Paula en un espai d’espiritualitat i vida compartida al cor de Campos. Aquesta Ordre feia vot d’abstinència, en una quaresma permanent de pobresa, humilitat i penitència. No menjaven carn, ous, llet ni derivats. Per això la tradició contempla que, entre els seus aliments diaris, hi havia la llet d’ametla, obrada amb els fruits dels ametlers.

Campos era terra d’ametlers. Després de la Mare de Déu d’agost, quan començava la temporada de tomar, les ametles queien directament a terra. Encara no hi havia veles o teles de cànem per recollir-les. Es pellucaven a mà, una per una. Pellucar vol dir recollir amb les mans l’ametla que ha caigut a terra. És una acció lenta, meticulosa, gairebé íntima. Pellucar és recollir el fruit que queda. Un gest antic, lent i tendre com unes mans que trien, que vetlen, que acomiaden.

L’any 1835, amb la desamortització liberal, es decretà l’exclaustració definitiva dels ordres religiosos i, a Campos, els nou frares que hi vivien foren expulsats del convent, posant fi a més de dos segles de comunitat i pregària. Com qui pelluca ametles, s’acomiadaren del Convent dia 17 d’agost de 1835, curiosament dos dies després d’haver vetlat la imatge La dormició de Maria del Convent de Sant Francesc de Paula durant la Festa de la Mare de Déu d’agost.

Aquest moment històric i aquest gest tan senzill són el punt de partida simbòlic d’aquesta instal·lació artística.

L’obra evoca l’absència, el final d’una presència col·lectiva i la petjada d’un temps compartit que s’esvaeix: la desaparició d’una comunitat sencera i del seu sentit compartit. La Mare de Déu morta, damunt les llavors noves teles de tomar ametles és vetlada per la nostàlgia del verb pellucar.

Pellucar aquí és també metàfora: evoca el gest senzill i valuós de recollir el que queda, la tria del que val la pena conservar. És el darrer gest abans del silenci, com una pregària feta amb les mans. No és només una mirada al passat. És una invitació a vetlar allò que queda, a escoltar l’eco d’una comunitat que està a punt d’anar-se’n, a sentir la bellesa del buit i la força de la memòria. Un engronsador de llum que convida a la pau i a la reflexió.

És l’Església conventual de l’orde dels Mínims sota l’advocació de Sant Francesc de Paula. És d’arquitectura popular, amb elements puntuals adscrivibles als estils gòtic, manierista i barroc. La cronologia constructiva de l’església conventual es situa entre dues fases: 1608 a 1646 (ca.) per la capçalera tres capelles laterals a cada costat, després de 1646 a 1717 per les dues capelles restants i la façana principal.

FAÇANA: Principal. Carrer Convent. Desornamentada, excepte la portada, d’un sol llenç de carreus de marès irregulars dividits per tres línies d’imposta horitzontal i rematada per una cornisa de coronament horitzontal. La portada, en disposició simètrica, és del tipus retaule absidal decorada amb fulles d’acant en relleu en els brancals i l’arquivolta, putti en els extrems superiors dels brancals i en el centre de l’arquivolta a sobre de la qual es situa una llosa de pedreny emmarcada en una franja estriada i rematada per una creu amb la inscripció llatina Charitas nunquam excidit, “I. CONS” “C. 13 V. 8”. En la fornícula del timpà es situa una escultura d’embalum rodó que representa a Sant Francesc de Paula flanquejat per dos gerros amb flors en relleu. En l’arquitrau s’aprecien diversos tipus de motllura, majorment de quart bocell, gola i mitjacanya i la inscripció “ANY 1716” en el centre. A sobre de la portada s’obre una rosassa.
Lateral. Carrer Bisbe Tallades. Desornamentada, excepte les línies d’imposta situades en l’arrencament de l’arc carpanell del portal.

INTERIOR: Planta de nau única, absis semicircular, volta de canó, cor situat en una tribuna sobre l’ingrés, cinc capelles laterals a cada costat obertes sota arcs apuntats i sagristia amb sostre de volta d’aresta sobre semicolumnes.

BIBLIOGRAFIA:
ROSER VIDAL, Guillem / GINARD ADROVER, Sebastià, Memòria de l’estudi historicoartístic del Convent dels M (inèdit).
ROSER VIDAL, Guillem, <<La recuperació del claustre del convent de Sant Francesc de Paula de Campos>>, a convents i monestirs, Institut d’Estudis Baleàrics, Palma, 2004, pàg. 181-191.